Aquest article està dirigit a tots els catalans de bona voluntat. Per això ho escric en català. No només perquè entenguin el que vull dir, sinó perquè entenguin que ho dic des de dins, des del cor mateix d’aquesta Catalunya que m’ha regalat tantes alegries, i a la qual he dedicat tantes hores d’aquesta vida meva, acotada, finita, aquesta vida meva que és l’única que tinc i a la qual em moro ineludiblement.

Com deia, els escric a vostès, gent seria i sensible que ha construït aquest país, perquè els estimo i em preocupo per vosaltres.

Una onada de maldat més mortífera que la que produeix la històrica disputa contra l’espanyolisme militant i anticatalanista fa ombra sobre el futur ara mateix, una ombra que si acaba per donar de ple en la ciutadania, s’arrossegarà amb si tot el respecte i simpatia que li hem prodigat molts.

Tota entitat, pel sol fet de la seva existència mereix el respecte que li atorga la seva categoria de esser. Hi ha un veritat ontològica inqüestionable: el que és, per ser-ho, ja és bo i val la pena que romangui en l’existència.

Per descomptat, necessitem molt espai per desplegar arguments que sostinguin una afirmació tan contundent. Però és perquè creiem que l’ésser és millor que el no res que rebutgem la pena de mort, i encara que sembla que ens resulta indiferent posar verí al jardí per desfer-nos de les formigues que amenacen les nostres flors, no sembla descuidat mostrar als nostres fills que no es mata perquè sí quan els veiem dedicats a la crueltat.

És a dir, la prioritat de l’ésser sobre el no res ens exigeix de vegades el sacrifici d’un bé per a la preservació d’un altre bé que jutgem més, per les raons que fossin. Però això no indica, de cap manera, que haguem de fer una excepció al principi de la prioritat de l’ésser sobre el no res.

Això passa en tots els àmbits, no només entre els objectes materials, sinó també amb les imaginacions. Les nacionalitats, com a comunitats imaginades, per example, pel sol fet d’haver estat concebudes en l’existència, mereixen la consideració que donem a tot l’existent. Per això, en breu, la meva simpatia cap a tota reivindicació de la imaginació col.lectiva.

No obstant això, les nacionalitats, com els fruits de la natura, a més de la dignitat existencial que li confereix el seu propi esser, es jutgen en funció de la relació que existeix entre la seva pròpia existència i altres entitats relatives. Com els fruits, n’hi ha bells, n’hi ha nutricis, n’hi ha verinosos i n’hi ha francament fastigosos.

Creure, com de vegades es pretén, que només n’hi ha prou amb l’existència, i que la resta és cosa indiferent, és cosa perniciosa i de molt mal gust, si m’ho permeten.

Tot això ho dic per referir-me al que, amb tristesa, veig que passa a Catalunya ara mateix, a aquesta onada que creix fent ombra d’aquest país, que amenaça per destruir tots els racons de la seva gramàtica ciutadana, contaminant tot amb la suspicàcia i l’odi, amb la perversitat de les justificacions marcides per tots coneguts.

Em refereixo a la xenofòbia creixent, que primer van ser idioteces de tertulians i comentaristes incapaços de mesurar l’efecte de la seva semàntica mediàtica. Em refereixo a les condemnes de la gent bé cap als col.lectius de moros, xinesos i sudaques, i les justificacaciones idiotes que sempre acompanyen la discriminació solapada, però que ara s’ha convertit en una onada que reclama un país sense immigrants, un país sense equatorians , sense senegalès, sense argentins, sense pakistanesos, «un país per a nosaltres», com diu la plataforma que dirigeix Anglada a Vic, i davant la qual tots els partits polítics es rendeixen als seus peus, «un país que primer pensi en els nostres «.

Un país, francament els hi dic, força detestable, que mereix el meu respecte existencial, però al que, arribat el cas, caldria oposar-se fins i tot amb la força.

Per tant, als homes de bé d’aquesta Catalunya que he après a estimar, els dic: no permetin el desprestigi que promouen aquells que per la mera existència, pel sol fet d’haver nascut aquí, li fan a la digna i bella qualitat d’aquesta geografia. No permetin que la lletjor converteixi aquesta terra fecunda i generosa en una porqueria.

Hi ha potser, un nacionalisme més gran, més digne i esplèndid que aquell que aspira merament a ser, i és aquell que aspira a ser eminentment bo.